La Puigmal del Cavall marca l’inici d’una nova època de l’escalada a casa nostra. Per primera vegada es guanyen les monolítiques plaques somitals del Cavall a cop de les recents inventades pitonisses d’expansió. Abans però, els aperturistes aprofitaren el camí natural que marca l’evident sistema fissurat del vessant nord, intent abandonat per la cordada Santacana-Gómez,…
A voltes el nom diu molt sobre la via i aquest no és gaire engrescador. No obstant com som curiosos de mena i el premi és pujar al cim del Ninet d’Agulles hi anem a treure el nas… I ens enduem una agradable sorpresa.
Hi ha vegades que l’adjectiu “Normal” per una via no s’escau gens. És el cas de la Normal del Sentinella, una petita gran línia on l’enginy dels pioners queda palès amb l’agosarat pas de gegant que s’ha de fer per guanyar el cim del Sentinella des del seu Fusell.
Pujar al cim del Cavall és sempre una alegria, tot i que aquest cop la via et deixa una sensació agredolça. Amb un bonic segon llarg i les dos darreres tirades d’artificial d’aquell que et toca estirar-te una mica, el primer i el tercer llargs són tant cutres que condicionen irremeiablement tota l’ascensió.
A cavall entre el Sant Benet més lluminós i la contundència de les parets nord Els Flautats resten desafiants esperant la visita de l’escalador àvid de llocs poc transitats. Agulles i bretxes s’ordenen de nord a sud formant un dels conjunts de roques més emblemàtics de Montserrat i alhora menys recorreguts. Els itineraris hi són,…
Potser la Paret Nord d’Ecos és una de les raconades menys transitades del Massís. La llarga aproximació i el caire de la majoria les vies fan que romangui fora els circuits de moda.
Autèntica torre de guaita fronterera entre Sant jeroni i els Ecos, la Talaieta d’en Barbé es mostra inexpugnable pels quatre costats. Són poques les vies que arribem al cimall i escassos els escaladors que el trepitgen.
La Nina és de les Agulles que juntament amb el Lloro, l’Ou de Colom o la Portella Gran, foren ascendides per primera vegada amb l’ajut d’un tronc durant una època en que la imaginació substituïa la manca de recursos.
A les beceroles de l’escalada a Montserrat, un cop conquerit el Cavall i la Mòmia els pioners es fixaren en aquest estrambòtic monòlit, que imitant una au tropical domina els Alts Frares. Per conquerir-lo s’usà la reconsagrada tècnica del tronc, tant primitiva com efectiva, en aquest cas no exempta de polèmica.
De la Directa al Prostíbul en sortim satisfets, amb la certesa d’escalar sense embuts, adelerats amb cada una de les tirades que, esquitxades de subtileses marquen la diferència amb altres línies, contents del gaudi d’un rocam a voltes excel·lent i d’un entorn que per proper molts cops no sabem valorar en la seva justa mesura.
A vegades la simple visió d’una paret concreta desperta un desig incontrolable d’enfilar-hi. És el que passa quan des de l’altra banda de la Canal del Migdia observem el llaminer frontó per on transcorre la Canet-Rosales-Alonso; si endemés resulta que la via és pura delícia la satisfacció és complerta. Ens trobem davant d’un itinerari de…
Traçat d’una elegància indiscutible, pura lògica amanida amb el millor conglomerat del Serrat i salpebrat amb un equipament que obliga, o més ben dit, convida a gaudir de l’escalada sense més. Considerada la via més fàcil de l’Aeri (que ho és) val més anar-hi amb el cinquè ben après, carnet de navegació i sense parabolitis…
Talaia privilegiada, la Torre dels Aurons és un dels miradors naturals més exclusius del Massís amb unes vistes excepcionals sobre Frares. Guanyar el cim obliga sí o sí a dedicar uns minuts a contemplar l’espectacle mentre recollim cordes i preparem el ràpel, moment de joia que l’escalador d’esperit sensible sap assaborir amb calma. L’Aresta Fredi-Picazo…
Seguint amb el noble art d’escura-xemeneies aprofitem la caminada fins a Sant Jeroni per gaudir de la preciosa Nubiola-Torras, complement perfecte de la Torras-Nubiola. Una altra escalada interior, fresca, lògica, assequible i amb un segon llarg prou aeri i espectacular. Com la seva germana es troba equipada (aquesta més), només tenint que menester 6 cintes…
A Montserrat tenim la sort de comptar amb un bon grapat de xemeneies de totes les mides i dificultats: la GEDE de l’Escorpí, la Torras-Nubiola-Capeta del Sabre o l’estret segon llarg de la Haus-Estrems, per posar només algun exemple. A la Paret Oest de Sant Jeroni en trobem tres d’una bellesa singular: la TIM, la…
Entre la Miranda de la Portella i la Roca de les Vuit es forma una fissura d’una evidència aclaparadora. Enllaçar aquesta amb la part superior de la CADE semblaria una bona manera de redreçar aquesta segona, no obstant la lògica clàssica de la CADE és d’una bellesa que no admet discussió.
Montserrat és un privilegi i la Bavaria l’excusa perfecta per una llarga caminada travessant pel peu dels catedralicis espadats que són la Nord de Frares. Un cop a l’altra banda del Coll del Porc la grandiositat deixa pas a l’ambient ufanós que tot ho embolcalla, deixant l’ànima llesta pel gaudi que suposa elevar-se per sobre…
A vegades és la suma de les petites coses allò que dóna sentit a tot plegat, conformant quelcom aclaparador. L’Anglada-Eli és una d’aquestes sumes: talaia privilegiada i solitaria, roca de la millor i una línia que és pura delícia. Sempre sentirem qui digui que és una rampa massa llunyana per tant pocs metres, però com…
La zona dels Graus, juntament amb la Paret de la Codolosa han estat espremudes fins l’última gota. El fàcil accés, clima benèvol quan el fred apreta i la bona roca són massa llaminers. La Via de l’Avi Joan és una més de tantes propostes poc interessants que trobem en el sector. Pensada per gent que…
L‘Hurtado-Carbonell és una bonica via d’escalada combinada que va a buscar l’evident diedre de la banda dreta de la paret. Per fer-ho aprofita estratègicament l’entrada de la CADE i el primer llarg de la Reina-Bellmunt, un preciós diedre que no es pot desaprofitar. El sisè llarg és realment bo, amb un diedre extraordinari que podrem superar…
De totes les vies que guanyen el cim de la Prenyada la GEDE és potser la més senzilla. El primer llarg, obert a cop d’expansió i que actualment es fa bé en lliure, va a buscar una bona balma a l’ombra de la bola que dóna nom a l’agulla. La segona tirada esquiva intel·ligentment l’extraplom…
La Roca d’en Barberà, queda empetitida per la contundent presencia de la Prenyada; tot i així es tracta d’una agulla amb entitat pròpia, terreny de joc per excel·lència de l’escalada esportiva i el grau sant-benedictí. No obstant, entre mig de tan setè grau s’enfila una clàssica i super-directa Hispano-Suècia, que sense manies supera l’extraplom característic…
L‘Entre Línies acaba de completar l’oferta de vies fàcils a Can Jorba. Amb un primer llarg més bonic del que sembla d’entrada, la via s’enfila fins el capdamunt de la Miranda de Can Jorba, deixant-nos al peu de la preciosa Aresta Brucs, una petita perla de roca perfecta que no ens podem deixar perdre.
Ubicació magnífica, abocat al sud, amb un teló de fons d’oliveres, el Faraó és un bon destí pel mesos freds. A més l’aproximació feixuga assegura tranquil·litat, sens dubte el millor complement per gaudir d’aquesta preciosa integral, plena de lògica i categoria.
Per humil que sigui la ruta que escollim escalar, retornar a Agulles sempre és quelcom especial; terreny de joc familiar, cada roc és un record o un somni, paradigma de la Muntanya Màgica. I al final pensar per què hem tardat tant en tornar-hi…
Els darrers temps no s’ha parat d’equipar nous itineraris a la Codolosa, purs clons, déjà vu constant, aportant poc o res a una paret que està saturada de totes totes. El fenomen és digne d’estudi i motiu de reflexió. La Codolosa és un pany modest, amb unes primeres vies també modestes (L’Avi Trepador, Full Equip,…
Encaixonada entre la Josep Monistrol i la via dels Indignats els incondicionals de la Codolosa encara troben espai per encabir-hi aquesta línia de tres tirades. Un primer llarg amb certa gràcia amb un parell de passos atlètics i una panxeta al segon és el més destacable… El darrer, absolutament prescindible. Per completar la jornada. Aproximació:…
La via dels Indignats aprofita amb avarícia el rocam agraït d’aquest pany per amb tres llargs de corda plantar-s’hi al capdamunt. La via, de dificultat molt moderada resta completament equipada i només haurem de menester un grapat de cintes per repetir-la. Molt ràpida, és recomanable combinar-la amb altres itineraris si no us voleu quedar amb…